divendres, 9 de setembre de 2016

Les mans, unides, aconsegueixen somnis.





Mà morta, 
mà morta, 
pica a la porta, 
si la porta cau,
pare, adéu-siau.

Quan era petita, en el meu poble, cantàvem aquest  verset, alhora, movíem la mà inert representant la cançó. La fèiem ballar d’una banda a l’altre, donant-nos un copet al pit, feiem que picàvem la porta, i en acabar, amb la mà enlairada dèiem adéu. Després les cleques sonores s’escampaven per tot el carrer. Era un joc innocent de canalla, per passar l’estona.

Aqueta cançoneta m’ha vingut a mida per parlar-vos de les mans. Elles, la part terminal de les extremitats superiors, són vitals pel nostre desenvolupament diari. Des de l’inici de l’home, han sigut protagonistes de l’evolució de l’espècie. Elles, plasmen les idees, actuen, interpreten el nostre pensament. Formen part del llenguatge no verbal, què sense dir res, diuen molt de nosaltres. Elles, comuniquen.  Acompanyen la parla, la reforcen, o la traeixen, en el seu relat. Formen part de les relacions humanes.

Una encaixada de mans és el marc idoni per encetar la confiança entre dues persones. Podem donar, o prendre. Podem tenir-les buides, o plenes.
Les mans estimen, mostren alegria. Aplaudeixen. Les mans, acaronen, acompanyen, mostren empatia, i tendresa. Sedueixen. Agafar-se de la mà, no té límit d'edat. Tant els vells amants, que no els importa mostrar el seu amor malgrat el temps. Com, si agafem la innocent maneta d’un infant, amb tots els casos hi trobem, amagat, un acte d’amor. Els humans necessitem tocar. Tocar-nos amb les mans, per arrodonir sentiments. Les mans estimen, exploren, fan aflorar sensacions, connecten.

Les mans mostren caràcter, timidesa, supèrbia, ira. Poden fer malt, molt malt, si són utilitzades per aflorar la violència. Les mans poden estar tacades de sang. Causen dolor, però també poden fer néixer l’esperança. Fem mans i mànigues per estar en mans de bons professionals, sobre tot, si es dediquen a les persones. Encara que a vegades, ens rentem les mans, i mirem cap un altre costat.  O bé, ens guardem de posar la mà al foc, per segons qui. Hi ha mans foradades, que els atreu la pasta, i mans ocultes que ho dominen tot. Hi ha mans de tota mena, grans, fortes, petites, sensibles, mans d’artista, d’obrer, d’oficinista, dels què estan mà sobre mà.

Les mans treballen, escriuen, conreen, modelen, transformen, actuen. Són els ulls dels que no hi veuen, palpen. 
No se si us passa com amb mi, però jo, el primer que miro d’una persona, desprès dels ulls, són les mans. Tinc feblesa per les mans. En elles s’hi amaga més  informació que en qualsevol document d’identitat. Malgrat que, també, alguna vegada m’he posat les mans al cap al descobrir que no totes les mans netes, ho són de debò. M'indigne veure com alguns tenen la mà trencada, en fer-nos jocs de mans, per fer-nos creure el què no són.

No obstant, crec en el poder guaridor de les mans. Admiro com son capaces de fer-nos canviar l'ànim, tant sols amb el contacte. Les mans empenyen, juntes fan força. Enlaira es fan veure. Unides, s’aconsegueixen somnis, fan caure portes, i fronteres. Alçades, diuen adéu.     


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada