divendres, 9 de setembre de 2016

Les mans, unides, aconsegueixen somnis.





Mà morta, 
mà morta, 
pica a la porta, 
si la porta cau,
pare, adéu-siau.

Quan era petita, en el meu poble, cantàvem aquest  verset, alhora, movíem la mà inert representant la cançó. La fèiem ballar d’una banda a l’altre, donant-nos un copet al pit, feiem que picàvem la porta, i en acabar, amb la mà enlairada dèiem adéu. Després les cleques sonores s’escampaven per tot el carrer. Era un joc innocent de canalla, per passar l’estona.

Aqueta cançoneta m’ha vingut a mida per parlar-vos de les mans. Elles, la part terminal de les extremitats superiors, són vitals pel nostre desenvolupament diari. Des de l’inici de l’home, han sigut protagonistes de l’evolució de l’espècie. Elles, plasmen les idees, actuen, interpreten el nostre pensament. Formen part del llenguatge no verbal, què sense dir res, diuen molt de nosaltres. Elles, comuniquen.  Acompanyen la parla, la reforcen, o la traeixen, en el seu relat. Formen part de les relacions humanes.

Una encaixada de mans és el marc idoni per encetar la confiança entre dues persones. Podem donar, o prendre. Podem tenir-les buides, o plenes.
Les mans estimen, mostren alegria. Aplaudeixen. Les mans, acaronen, acompanyen, mostren empatia, i tendresa. Sedueixen. Agafar-se de la mà, no té límit d'edat. Tant els vells amants, que no els importa mostrar el seu amor malgrat el temps. Com, si agafem la innocent maneta d’un infant, amb tots els casos hi trobem, amagat, un acte d’amor. Els humans necessitem tocar. Tocar-nos amb les mans, per arrodonir sentiments. Les mans estimen, exploren, fan aflorar sensacions, connecten.

Les mans mostren caràcter, timidesa, supèrbia, ira. Poden fer malt, molt malt, si són utilitzades per aflorar la violència. Les mans poden estar tacades de sang. Causen dolor, però també poden fer néixer l’esperança. Fem mans i mànigues per estar en mans de bons professionals, sobre tot, si es dediquen a les persones. Encara que a vegades, ens rentem les mans, i mirem cap un altre costat.  O bé, ens guardem de posar la mà al foc, per segons qui. Hi ha mans foradades, que els atreu la pasta, i mans ocultes que ho dominen tot. Hi ha mans de tota mena, grans, fortes, petites, sensibles, mans d’artista, d’obrer, d’oficinista, dels què estan mà sobre mà.

Les mans treballen, escriuen, conreen, modelen, transformen, actuen. Són els ulls dels que no hi veuen, palpen. 
No se si us passa com amb mi, però jo, el primer que miro d’una persona, desprès dels ulls, són les mans. Tinc feblesa per les mans. En elles s’hi amaga més  informació que en qualsevol document d’identitat. Malgrat que, també, alguna vegada m’he posat les mans al cap al descobrir que no totes les mans netes, ho són de debò. M'indigne veure com alguns tenen la mà trencada, en fer-nos jocs de mans, per fer-nos creure el què no són.

No obstant, crec en el poder guaridor de les mans. Admiro com son capaces de fer-nos canviar l'ànim, tant sols amb el contacte. Les mans empenyen, juntes fan força. Enlaira es fan veure. Unides, s’aconsegueixen somnis, fan caure portes, i fronteres. Alçades, diuen adéu.     


dissabte, 3 de setembre de 2016

Benvolguts i benvolgudes


http://www.stanfordkay.com/

Comencem d’aquí a pocs dies un nou curs escolar, amb ell, les rutines tornaran a ser les protagonistes de les nostres vides. 
Veurem com la llum del dia va minvant, donant pas a la foscor. Notarem com el fred anirà guanyant terreny a la dolça escalfor d’estiu. Amb el canvi d’estació, doncs, encetem la tornada a la feina.


Al finalitzar l’estiu les empreses, les administracions, les famílies, tothom, tornarà a trobar la normalitat perduda a l'estiu. Amb la rutina, tornaràn a circular una munió de documents: correus, circulars, memoràndums, informes, ordres, on la deguda correcció gramatical omplirà els textos de formes dobles, les quals, ens afegiran un mal de cap alhora de llegir.

Per les nostres mans passaran textos feixucs plens d’uns, tots i totes, homes i dones, benvolguts i benvolgudes, nens i nenes, alguns i algunes, i tot una llarga simfonia de masculins i femenins molt correctes en el context social actual. Malgrat la correcció, m'afageixo als que pensen que les formes dobles d’escriure, en detriment d’usar un genèric masculí plural, no és el remei per fer-nos més visibles i trencar, d'una vegada, el famós sostre de vidre. 

Si, tal com ho heu llegit! Aquesta afirmació pot semblar agosarada i poc feminista. Mai més lluny de la meva intenció. Encara que estic convençuda de què, la causa femenina, no depèn, de recorre al desdoblament gramatical d'un genèric plural que, per altre banda, ja està ben contextualitzat en el marc de la nostre llengua. Utilitzar aquest recurs, al meu parer, serveix la majoria de vegades per posar un vel per distreure'ns dels nostres objectius. 

Les dones volem ser reconegudes. Volem ser tractades amb igualtat. Però en la meva modesta opinió, penso, que un femení gramatical en qualsevol document no ens aplana el camí per aconseguir un lloc merescut en una mesa de direcció, ni en un consell executiu, ni en altre lloc. No pararé d'insistir que com a dona, vull ser considerada pel que faig, i no pel que sóc. 

Particularment quan llegeixo quelcom dirigit a mi, el meu instint de dona em diu que aquell benvinguts, o benvolguts, m’inclou. Si en aquell tots i formo part. I, que d'aquell homes, en sóc part perquè sóc humana. La intuïció m'ensenya si de veritat m’ho diuen a mi o és un pur formalisme per quedar bé. El desdoblament és ridícul, sobre tot, amb els exemples que exposa, Carme Junyent, quan esmenta que d'un minyons en farem minyones. O bé, quan els homes públics i les dones públiques, tampoc són la mateixa cosa.

Podria semblar poc modern o conservador renunciar a la correcció gramatical tan en voga. Però com agrairia poder llegir un escrit sense tantes interrupcions de mots duplicats que emmascaren el contingut real del text amb què m’he d’enfrontar. 
Si aquest escrit va dirigit a un femení o un masculí, ja ho decidiré jo, perquè considero que, en un benvolguts i som tots representats, homes i dones junts.