divendres, 19 d’agost de 2016

Tot depèn amb els ulls amb que t`ho mires.

Gaudint de la via verda



M’he afegit als beneficis de caminar. I quin lloc podia triar més encertat per fer-ho sinó la via verda que apropa Vendrell, Sant Salvador i Coma-ruga.
De tot el temps que porto fent la ruta, no hi ha hagut cap dia que em trobés sola. És un anar i venir de gent. La població, i els visitants, se l’han fet seva.

Tots els perfils hi són representats. Famílies sencers que se’n van, o tornen, de les platges. Esportistes experimentats, que aprofiten per fer uns kilòmetres addicionals. Ciclistes, que semblen preparats per  anar a pujar el Coll del Tourmalet, i d’altres, que sols volen fer unes pedalades amb les seves criatures, entre mig, trobem tota una munió de joves i no tan joves, que utilitzen la bici com a mitjà de transport. Aquesta via s'ha convertit en el pol de comunicació més concorregut entre el mar i l’interior. És distreta i  assequible, en ella, hi convergeixen l'esport, i el lleure. Però no vull deixar d'esmentar que també ho és per qui l'ha d’utilitzar per obligació, o necessitat. Qui ho pateix, sap que el transport regular que  connecta les platges i el poble és insuficient. Però aquest escrit, avui, no va d'això.

No sé si ho compartiu amb mi, però el recorregut m’ajuda a pensar, a  connectar amb les emocions.  Alhora, m'activa la retentiva i em dóna marge  per gaudir de qualsevol cosa que succeeixi al meu voltant. Incloent-hi el tren i els cotxes, els quals, passen a dreta o esquerra. Tenim on triar. Tots anem a diferents ritmes, però, no em distreuen pas de gaudir d’una papallona, que surt de sobta d’uns matolls. Com tampoc, pel fet del trànsit deixo d’observar les oliveres. M’agrada preguntar-me quants anys tenen els seus troncs arrugats. Cada cop que les avanço detecto els fruits com es van engrossint. Mentre marxo, contemplo el dibuix que deixen els tractors al llaurar la terra. Observo, i el cap s'he m'omple d'idees.

També, ens acompanyen les vinyes que ens marquen les estacions. Ara, estan en ple esplendor. Elles hi són durant tot el camí. M’embadaleixo contemplant com en aquest temps han anat creixent, fent-se frondoses, veig a l’infinit un mar verd que no s’acaba. Hi ha un tros del camí que sembla que els ceps toquen un petit turó, on darrera, si vas a primera hora  del matí, veus com el sol hi treu el nas. Camino i sento l’olor aspre d’una figuera. Aspiro profundament, em transporta al passat, quan colliem els nostres popis fruits. Avui qui sap on és la figuera dels meus records, segur que en el seu lloc hi ha un bloc de cases. 


El darrer tram del camí  es veu la torre de guaita i el campanar. Em diuen que ja sóc a casa. Hem sento satisfeta del camí fet. Senzill, però agradable. Són pocs kilòmetres pels avançats. Encara que jo en tinc prou, de moment. Gaudeixo del trajecte i em sento renovada. Hem sento afortunada.
Potser alguns pensareu que no és el lloc més ideal, ni el més bonic, que té mancances. És possible. Tot és millorable, segur que si. Però gaudir del que tenim, sempre dependrà, amb els ulls amb què t’ho mires.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada