dimarts, 23 d’agost de 2016

Dona d'octubre

pintura Andre Khon


T’he vist aquest matí. T’he vist a tu. Els teus ulls s’han creuat amb els meus i un calfred m’ha envaït. De cap manera pensava en tu, però quest matí t’he vist mentre em mirava al mirall.

M’he llevat mig adormida. Amb els ulls aclucats he començat les rutines diàries. El passadís inacabable fins arribar a la cafetera és tot un repte aquella hora del matí. Fins que no m’he pres el primer cafè no sóc persona, no hi veig, ni hi sento, senzillament no hi sóc. Estic, vulgarment dit, zombi. Després passo pel bany, amb l’aigua freda, per fi, em desperto. Però avui, al aixecar el cap, al agafar la tovallola, te vist a tu, mirant-me a través del mirall. Què hi fas tu aquí? t'he preguntat. Com és possible? he pensat. Ens vas deixar fa un grapat d’anys.

No m’has respòs. I tant, que no. Perquè, sí. -Sóc jo! 
Sóc jo qui està a l’altre banda del mirall. No me’n havia adonat de com ens assemblem. Tenim trets físics iguals.
El que em sorprèn és que quan jo era una nena et veia una persona gran, i ara, jo sóc com tu, una dona en octubre.
Saps que vull dir amb això? Que he entrat a la maduresa. 
No, no ho dic amb enyor, ni amb melancolia, ni amb recança. No enyoro temps passats, cada edat té el seu què. De totes n’he aprés. 

Deixem dir-te, per si no ho saps, que avui les dones d'octubre, si ens ho proposem, tenim oportunitats en tots els àmbits. Som actives, tenim experiència i anem per feina. Malgrat no haver trencat el sostre de vidre. D'estar lluny dels nostres ideals. Les dones madures, som un col·lectiu important. Se'ns veu com una font de riquesa. El consumisme, ens ha descobert com un target important. Els potenciadors de les necessitats humanes  ja es freguen les mans amb nosaltres. Però tu, iaia, no saps de què et parlo, en el teu temps no en sabieu de consum, ni de perfils, ni molt menys quelcom que anomenem màrqueting.

Sóc feliç amb l’edat que tinc perquè em sento alliberada de condicionants. Visc i deixo viure. Agraeixo que amb els anys no m'han minvat les inquietuds, i això, és el que té, per a mi, de bo la vida. He aprés que no hi ha decisions errònies, sinó que cada tria que fas és correcte en el seu moment. Així com les cruïlles m'han servit per prendre decisions, per construir aquest camí personal de cadascú. En definitiva, un camí que transita de la primavera a l'hivern, del gener al desembre. 

Veure’t en mi és un orgull. Vas ser una dona d’empenta, en temps difícils. Vas ser resilient, amb ànsia per conèixer. Fins el darrer dia no vas deixar-te vèncer. Jo porto els teus gens i m'agrada. El mirall m'ha deixat veure't per un instant. He entès que l'hivern vital s'acosta. Arribar-hi havent-me sentit útil, és el que desitjaria.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada