dimarts, 18 d’agost de 2015

Ens ho hem de creure






Les dones desenvolupem al llarg de la nostre vida un gran nombre de papers essencials per a la societat, però encara no ens creiem la capacitat de transformació que tenim. 

Hem guanyat terreny en el món de l'empresa, però els llocs directius encara són pels homes. 
La dona per excel·lència ha viscut entre fogons, malgrat això, gairebé són nuls els noms de dones en l'alta cuina, i així podríem anomenar altres sectors: el tecnològic, el financer, el productiu, etc, basats tots ells en les ciències. 
D'altre banda, les dones sempre han sigut necessaries per desenvolupar un munt de tasques dedicades a les persones on l'emoció hi entra de ple. 
Som bones en això, en servir als altres. 

En conseqüència, des de aquest sector, el dels serveis, hem desenvolupat majoritariament el nostre mitjà de vida. 
Algunes s'han independitzat creant les seves pròpies empreses, d'altres sols hi treballen. Totes, som cuidadores de mena, tenim cura dels fills, dels avis, de la llar, som transmissores de coneixement, de valors, d'amor. 
Aleshores, amb totes aquestes possibilitats de influencia a les mans, per què estem tant lluny encara d'aconseguir ser reconegudes i valorades com à éssers iguals als nostres homòlegs masculins? 

La resposta és senzilla, fins fa poc l'home havia sigut qui rebia l'educació, i podia accedir als llocs decisors, però el coneixement s'ha democratitzat, i amb ell, el poder. Abans, les dones influíen sense ser visibles, des de la penombra, guanyant terreny subtilment des d'un segon pla; elles, eren presents en les decisions dels homes.

Però hem sortit de l'armari, i estem lluitant per fer-nos visibles en un món d'homes. Sols cal observar, les aules de les universitats on es formen les dones del futur. Si hi ha una paraula que ens defineix seria resiliència, amb ella hem arribat fins aquí, al segle XXI. No ha estat fàcil, ni ho serà en un futur, però tenim la virtut de saber sobreviure malgrat tot. Sabem el que volem, i a més dominem els mitjans per aconseguir-ho, ara sols ens ho hem de creure.

Així doncs, quan això succeeixi, cal que nosaltres sapiguem estar al nostre lloc sabent utilitzar amb decisió el nostre principal recurs. Un estil de lideratge propi, basat en la col·laboració, l'empatia, i la confiança. Un estil ple de matisos on tothom és escoltat. Un estil, més humà, sense competències. Un estil que no ha de ser exclusiu de les dones, sinó de la societat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada